Títol: El verano sin hombres
Autor: Siri Hustvedt
Editorial: Anagrama
Pàgines: 224
ISBN: 978-84-339-7576-8

El verano sin hombres passa en una petita localitat anomenada Bonden. És on va néixer la Mia, la protagonista d’aquesta història, i on continua vivint-hi la seva mare, una àvia nonagenària però activa i independent com una adolescent.

La vida de la Mia se’n va a fer punyetes quan, amb 50 anys i després de més de 30 feliçment casada amb en Boris -o això és el que ella es pensa-, un bon dia ell li diu molt seriosament que necessita una “pausa”.

Aquesta “pausa” és francesa, jove i amb uns pits de campionat, a més de ser la companya de feina d’en Boris.

Aquesta notícia fa que la Mia es torni boja -boja perduda- fins al punt que l’han d’ingressar en un centre durant uns quants dies amb el diagnòstic de “bogeria transitòria”. Que bé! Quina sort, oi?

Quan surt de l’hospital recupera la presència, la veu, els consells i l’afecte de la mare, que per més vella que sigui no deixa de ser un puntal insubstituïble.

És una novel·la que té el seu puntet, que està bé, però que no ha arribat a assolir les expectatives que jo hi havia posat.

La Mia és poeta i durant tot el llibre tira massa de referències il·lustres per donar brillantor als seus propis pensaments, o per reforçar-los. El cas és que moltes d’aquestes referències segurament només les deuen conèixer ella i la seva santa mare i l’únic que aconsegueixen és que la lectura passi de ser amena a tediosa en qüestió de segons.

En fi, que està prou bé però…