@Ed_62 @Grup62 #Mecanoscrit @andreu_gonzalez

L’Andreu González va néixer a mitjans dels 70 i va formar part d’una generació en la quan el Mecanoscrit del segon origen de Manuel de Pedrolo era una lectura habitual en aquells instituts de BUP i COU. En aquell moment aquest llibre ja formava part, molt fermament, del paisatge i la bibliografia de les classes de català. Aquí teniu el seu escrit.

A primer de batxillerat vaig tenir de professora de Català una d’aquelles que semblen fetes en un motllo, modalitat lloques. Una d’aquelles professores sorolloses, excessives, fàcils de caricaturitzar i amb certa tendència a l’expansió sentimental acompanyada de llàgrima. Amb ella dubtaves si mai havia girat rodona o si la indiferència al meu barri cap a la llengua de Carles Puyol, quan no d’hostilitat, li havia acabat de malmetre el caràcter.

Una de les novetats d’aquell any va ser la prescripció d’una sèrie de lectures: una novel·la per trimestre. A alguns companys aquell càstig els va semblar excessiu, però a mi em va resultar una obligació assumible, perquè anys enrere havia llegit per error títols com El Lazarillo de Tormes, Al este del Edén o La verdad sobre el caso Savolta. Quan dic que els havia llegit per error vull dir que els havia trobat als prestatges de la migrada biblioteca de classe i me’ls havia llegit donant-los la mateixa importància que els còmics d’Astèrix i Tintín.

Al primer trimestre li va tocar el torn al Mecanoscrit del segon origen de Manuel de Pedrolo. A més de fixar-nos en l’argument, la trama i tota la pesca, havíem de cercar en el diccionari el vocabulari desconegut. Perquè l’examen de lectura tenia una estructura curiosa: al principi hi havia vuit paraules de vocabulari i n’havies de saber almenys quatre. Si no, la professora no seguia corregint les preguntes de contingut. La manera de demostrar que sabies els significats dels mots era o bé definint-los o bé fent-ne una frase prou esclaridora. Vaig llegir el Mecanoscrit amb delit, però la part de treball de diccionari la vaig fer sense gaire entusiasme, d’esma, confiat en el meu coneixement pregon del vocabulari català.

Quan va arribar l’examen, entre les paraules hi havia “vòrtex” i “agosarat”. Amb “vòrtex” vaig escriure el primer disbarat que em va venir al cap: “El triangle tenia tres vòrtexs”. La veritat és que, si no em referia al de les Bermudes, la cosa era bastant difícil. Amb la segona paraula vaig cercar l’ambigüitat: “Va entrar a l’edifici agosarat”. Des de la meva ignorància, em pensava que la paraula volia dir “ajupit com un gos, de quatre potes”. Aquestes errades es van sumar a unes quantes més i el resultat de l’examen va ser un suspens com un piano.

I això que vaig provar sort en la revisió d’examen. Vaig haver de buscar en el diccionari “agosarat”, i vaig descobrir que significava “audaç, valent”. “Què volies dir amb aquesta frase?”, em va preguntar la professora. “Que va entrar a l’edifici amb valentia”. Em va adreçar una mirada suspicaç. “Ja. Però això no queda clar en aquest context”. I sense oposar gaire resistència més em vaig resignar a anar a recuperació de Català del primer trimestre. “El Sergio, el Carlos i l’Òscar també han suspès”, em vaig defensar a casa, quan els vaig lliurar unes notes amb un parell d’ensopegades.

La professora va guanyar unes oposicions a final de curs i li vam perdre la pista. Des d’aquell any em vaig obsessionar amb les llistes de vocabulari i durant molt temps llegir va ser per a mi, sobretot, aprendre el significat exacte d’una llista de paraules. Tampoc no és que això em converteixi en un Einstein, però des d’aquell trimestre del Mecanoscrit no he tornat a suspendre un examen de Català.

L’Andreu González és, conjuntament amb Ramon Gasch, autor de Bon cop de falç!, un llibre que vam ressenyar al Nosaltres fa uns mesos.

Títol: Mecanoscrit del segon origen
Autor: Manuel de Pedrolo
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Educació 62
Pàgines: 256
ISBN: 978-84-9267-235-6
PVP: 10,95€