Títol: La química secreta de les trobades
Autor: Marc Levy
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 336
ISBN: 978-84-6641-518-7
Preu: 20’50€

Nosaltres, m’acabo de llegir la darrera novel·la del Marc Levy, La química secreta de les trobades, i -com sempre em passa amb aquest autor francès supervendes- m’he distret d’allò més. És una lectura amena, que tracta d’una perfumista de Londres, l’Alice, que, en els anys 50, consulta per casualitat una vident en una fira; serà ella qui li plantegi un destí enigmàtic: l’home de la seva vida li acaba de passar per darrere, però si el vol conèixer haurà de trobar sis persones més abans i haurà de viatjar a Istanbul. A tot això, ella té una colla de quatre amics íntims i un veí més aviat corcó…

Bé, fins aquí l’argument, perquè a poc més que expliqui ja em passo. Tècnicament, el llibre es divideix en tres parts clares, dues de narrades i una d’epistolar (no us dic ni des d’on ni entre qui), i segurament us cridarà l’atenció en totes elles la minuciositat amb què es descriuen les olors. Recordeu El perfum? Doncs a mi m’hi ha fet pensar! No per la trama, eh? Sinó per les constants referències a l’olor de les coses, molt plàstica i ben treballada. És precisament una de les coses que més m’ha agradat de La química secreta de les trobades, la vivesa de les imatges d’aromes. En Marc Levy s’acosta a les coses d’una manera molt immediata i atractiva, la veritat.

Però més enllà de parlar de la trama o l’ús del llenguatge, el que avui volia demanar-vos és si a vosaltres també us passa que quan arribeu al final d’una novel·la romàntica us queda el cos estranyament trasbalsat. A mi sí. Així com la novel·la negra quan l’acabo ràpidament passo a una altra cosa, amb els drames i les novel·les romàntiques estic més estona amb aquella sensació de dir “ai, com els deu anar, ara?”. No ho sé. Digueu-me bleda o que sóc de l’època de La casa de la pradera, però em passa. I no estic parlant de Literatura, eh? Parlo de qualsevol tipus de novel·la d’aquest gènere que estigui prou ben escrita com perquè m’hagi permès conèixer una mica els personatges… Digueu-me: sóc una fava o és més comú que no em penso? Espero els vostres comentaris mentre escric a Columna, a veure si poden pressionar en Levy per a una segona part!

Aquí teniu el primer capítol en pdf.