Títol: Aicnàlubma
Autor: Joaquim Maria Puyal
Editorial: Columna
Col·lecció: No ficció
Pàgines: 352
ISBN: 978-84-6641-372-5
Preu: 23,50 €

En Puyal és un professional d’aquells que n’hi caben pocs en un kilo. Quan va presentar aicnàlubmA vaig pensar “aquest caurà” perquè la comunicació massiva era allò que més m’interessava de la carrera de Lingüística i és precisament d’una part d’aquest tema del que tracta l’obra. Vaig tenir la sort de ser alumna d’alguns professors que apareixen esmentats en el llibre (en Sebastià Serrano i en Jesús Tusón) i em van encomanar l’interès per l’anàlisi del missatge, del canal, de l’entorn… Potser és per això que ara no sé ben bé ni per on començar! Veig tantes coses a dir i totes amb substància. Perquè si alguna cosa té aquest llibre és precisament això, substància! Massa per a un sol comentari, potser!! Crec que és el primer cop, estimats nosaltres, que no sé per on començar… Així doncs, deixeu-me que només copiï alguns fragments escampats per l’obra, sense vocació de ser exhaustius, però sí amb voluntat d’oferir-vos una cullerada d’aquest brou d’idees…

Aquest discurs (referint-se al llibre) tracta de la praxi mediàtica, en faig una exposició crítica i l’acompanyo amb exemples. (…) Aquest és un llibre crític amb la praxi mediàtica i jo hi poso exemple d’aquí i d’allà, d’això i d’allò, del que no m’acaba de semblar bé i del que està malament. Sovint dic noms i cognoms de persones, de diaris, d’emissores, de grups. I també assenyalo poders…

De vegades, per poder lluir un determinat nombre de “followers”, farcim l’antena de missatges sense substància. Siguem sincers, només volem que ens cliquin. Correm a la recerca del clic darrere la pastanaga d’una viralitat que podríem aprofitar millor.

Ens calen intruments útils a favor d’una televisió de més qualitat perquè no serveix de gran cosa la tecnologia d’última generació si no se’n fa un ús responsable, pensant en els interssos del conjunt dels éssers humans.

Una persona que no pensa és un animal racional que no raona. Una pesona que no pensi, no és una persona.

Jo estic enamorat de la televisió. I ho estaré sempre. Però el meu desacord, ara ja absolut, amb la manera com l’han feta evolucionar ens ha portat al divorci. És l’única raó per la que no hi treballo, des de fa prop de vint anys.

He pensat deixar-li aquest excel·lent llibre a en Jordi. Ell, que és un gran lector de no-ficció, segur en gaudirà i sabrà escriure’n un comentari més ordenat que no pas el meu. Abans de fer-li el préstec, però, vaig a treure els plecs de totes les pàgines que he anat assenyalant…  Perdoneu, us he de deixar perquè això em portarà molta feina.