Títol: Les veus del Pamano
Autor: Jaume Cabré
Editorial: Proa
Col·lecció: A tot vent
Pàgines: 704
ISBN: 978-84-8437-473-2
PVP: 27,40€
En Jaume Cabré és un autor en estat de gràcia. I no només ho dic per Jo confesso; Les veus del Pamano ja va aconseguir deixar-me amb la boca oberta una bona estona, així que he pensat que en aquests dos dies podríem parlar d’aquestes dues obres. Si esteu pensant a fer un grandíssim regal de Nadal, penseu-hi, emboliqueu-los junts i us quedareu amb el personal! Bé, començarem per parlar de Les veus del Pamano…
Aquest autor té una capacitat innata per tornar-se metge quan parla de malalties o del cos humà, de convertir-se en el mateix Beethoven quan parla de música, de semblar el Sant Pare quan parla de teologia, i li passa el mateix si parla de matemàtiques, sastreria, o “nouvelle cuisine”, tant li fa. Parli del que parli, es torna mestre d’allò que diu.
Desconec si les seves fonts són així de bones i fiables, o la font d’on surt l’aigua clara i abundant que són els seus llibres és ell mateix. El que sí que cada cop tinc més clar és que aquest autor es mereixedor d’un Nobel com una casa.
Recordo que quan jo era petita hi havia uns xiclets “King Size” amb els quals es podien fer unes bombolles espectaculars.
Si dominaves bé la tècnica, aquestes bombolles les podies fer exteriors (que gairebé et tapaven la cara sencera) o bé interiors, és a dir, xuclant cap a dins, amb la qual cosa al petar feia un “PLOFF!!” molt característic que aconseguia fer emprenyar bastant qualsevol que hi hagués al costat.
L’escriptura del Jaume Cabré em fa pensar i em recorda molt la tècnica aquesta del xiclet. Fa anar les paraules, les frases,… els paràgrafs sencers allà on vol. Les estira, les arronsa, en fa una bola, torna a mastegar, a estovar, a fer una xuclada interior, per acabar fent “PLOFF!!” quan menys t’ho esperes.
Les veus del Pamano es un llibre que no deixa reposar la memòria de ningú, ni dels vius ni dels morts. L’amor que no pot ser, la venjança que mai, mai no s’acaba, els morts que es fan sentir des de la seva llunyania infinita,… i el Pamano, el riu que tot ho sent, que tot ho veu, que tot s’ho empassa, continua impertèrrit veient la desmesura de tothom.
Els maquis, els falangistes més radicals, l’opulència i la misèria més extrema es donen la mà a Torena, un poblet “idíl·lic” del Pallars Sobirà, on comença aquesta història fabulosa que no us podeu perdre.
Estic convençuda que us emocionarà. És impossible no caure rendits davant l’obra d’aquest magnífic autor.
Lia, a mi em va passar que després la sèrie de TV3 vaig pensar que aquesta novel·la no em venia de gust llegir-la, perquè d’alguna manera “ja l’havia vista”. Però ara, havent llegit “Jo confesso” i el teu comentari, em penso que per Nadal me la demano… Gràcies per fer-me veure que mai no és tard per a un Cabré!
Après avoir lu (en catalan) “Les veus ” j’ai fait des recherches sur l’auteur. La série de TV3 était sur Internet. J’ai arrêté le film au bout de 30 secondes : cette illustration plate et linéaire est une insulte à la prouesse littéraire que contient chaque livre de Cabré.
Désolé d’écrire en français, mais l’important es de llegir en català, no ?
Mayneris, c’est la première fois que je lis un commentaire en français ici à nosaltresllegim et c’est un plaisir! Nous t’attendons avec plus opinions et Cabrés!! À bientôt!!