Nosaltres, he arribat a casa fa un parell d’hores i, quan ho he fet, li he regalat a la meva filla un exemplar dedicat de Jo confesso que li he comprat aquest matí. Perquè jo sabia que veuria l’autor aquesta tarda a l’Òmnium -jo i una barbaritat més de gent que omplia la sala- i volia que li dediqués precisament a ella. Sabeu que en general demano dedicatòries per al Nosaltresllegim, però en aquesta ocasió he volgut ser mare abans que Nosaltres… I és que no sempre es té l’ocasió de saludar i demanar una dedicatòria a l’autor d’una de les millors obres en la nostra llengua. I ho afirmo sense posar un “em sembla” o “des del meu punt de vista”. Amb Jo confesso vull ser taxativa: és una meravella!

Us deixo un parell de pinzellades que ens ha regalat l’autor:

a) els primers personatges que van néixer van ser un senyor que es refugia en un monestir (en el moment d’aparèixer-se-li a en Jaume Cabré encara no tenia clar on ni quan), Nicolau Eimerich i, posteriorment, en Bernat… l’Adrià  es veu que va trigar una mica més

b) L’Adrià viu en el pis on va néixer l’autor i on hi va créixer amb els seus germans (eren cinc en total)… però a la ficció el lloc és tres vegades més gran

I una frase per reflexionar: [quan escrius] Si no tens consciència d’artesania no vas enlloc.

Ja l’estic acabant, o sigui que espero poder-vos-en donar la meva opinió, però avui no me n’he pogut estar d’avançar-vos això de l’Òmnium. Ara, a llegir!