Títol: El crit del peresós
Autor: Sam Savage
Editorial: Labutxaca
Col·lecció: Labutxaca
Pàgines: 224
ISBN: 978-84-9930-336-9
Preu: 8,95€
El crit del peresós és… un llibre divertit. Té un humor una mica estripat que m’ha recordat l’Eduardo Mendoza d’El misterio de la cripta embrujada.
El llibre tracta, en poques paraules, del descens a l’infern del protagonista: Andrew Whittaker. No l’infern real, sinó d’un procés de degradació de l’individu bastant important. La referència a Mendoza em ve al cap perquè la situació més absolutament anormal i absurda es narra d’una manera lleugera i clara, com si fos el més habitual del món.
En Whittaker és escriptor -sense res publicat, ja em diràs quin èxit!- i editor d’una revista literària amb moltíssimes aspiracions. Potser un pèl massa. De fet, totes les aspiracions que pot tenir la revista són massa.
A més, El crit del peresós està relatat des de l’òptica del protagonista a través de diversos escrits i cartes: el llibre és un epistolari. Això sí, mai veiem les respostes. Alguns dels destinataris són l’exdona, la germana, el director de la residència d’ancians on té la mare ingressada, el director del banc, tots els col·laboradors de la revista (individus amb unes ínfules de literats grandioses), els llogaters amb qui lluita, etc.
En resum, un llibre divertit sobre un individu que, malgrat no ser pobre, viu en la misèria personal més absoluta. I malgrat aquesta descripció del personatge, creieu-me que és un llibre que fa molta gràcia.
I perquè us en feu una idea, aquí teniu la carta que li envia en Whittaker a l’home que li fa arribar les cendres de sa mare perquè trïi una urna on posar-la:
Senyor Carmichael,
Gràcies per haver-me enviat la capsa de la mare. Em pensava que seria molt més petita. Sembla mentida que encara en quedi tant, d’ella. Pel que fa a la seva proposta d’una urna com cal, quan vaig mirar el seu catàleg vaig estar temptat de triar la Clàssica Grega de Marbre, i també la Bronze per Sempre, però al final li he fet cas, he mirat quina harmonitzaria més amb els meus mobles i he arribat a la conclusió que la capsa en la qual me la va fer arribar és perfecta.
Tinc la seva factura. En aquests moments no li puc enviar res, però vull que sàpiga que és el primer de la llista.
Atentament,
Andrew Whittaker
Uauu, m’has tret la mandra de sobre.
Jo vaig llegir Firmin del mateix autor i em va agradar moltíssim. Però aquest llibre, em feia un no sé què llegir-lo.
L’hauré de tornar a recuperar qualsevol dia d’aquests.
Així doncs… gràcies.
Jordi, ja ens diràs què tal s’acaba el crit, eh? Gràcies per venir!!!
És boníssim. Coneixem l’experiència del protagonista a través, fonamentalment, de les cartes que va escrivint. Com que és un cretí, són les cartes d’un cretí. Com que és malaltissament egocèntric, són cartes d’un egocentrisme malaltís. I com que és un mal escriptor, pretensiós i pedant, les reflexions que intercala entre les cartes són feixugues, pretensioses i pedants. I, tot i així, es fa impossible deixar el llibre (i, en els millors moments, resulta hilarant).
Haddock, gràcies per aquest comentari, que fa venir ganes de llegir el llibre com més aviat millor!!!