Títol: Les hores soterrades
Autora: Delphine de Vigan
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Pàgines: 232
EAN: 9788429766608
PVP: 18 €

Ja vaig comentar quan parlava de Tota una vida (vegeu Com es fa…) que no sé gairebé res sobre actualitat ni sobre història. És un secret vergonyós (bé, ja no tan secret) i que fins ara he mantingut més o menys amagat, sortint del pas a base de referències a fets històrics relativament ben triats i als seus efectes en la societat. Com m’ho he fet? Amb el canal Documania? Amb les novel·les de Ken Follett? En part sí; però sobretot gràcies a la literatura francesa.

Fa algunes setmanes la Montse ens recomanava una nova edició de Les flors del mal (vegeu Les flors…) que va ser, indiscutiblement, el principal tret de sortida de la modernitat (l’únic que li podria fer ombra és també gal; parlo de Flaubert). La modernitat acaba amb la Primera Guerra Mundial, la qual dóna lloc al moviment surrealista, nascut també a França. La Segona donà lloc a un moviment molt menys conegut però igual de representatiu del moment vital d’aleshores: el Nouveau Roman. Després vindrien el Maig del 68 i una revolució artística (sobretot a nivell teòric) força difícil de descriure… Però, per sobre de tots els moviments, cal seguir escrivint.

Ara ja s’han acabat les revolucions, franceses o de la mena que siguin. Quan una jove vídua, mare de tres fills, pateix un assetjament moral totalment injustificat per part del seu cap, el que farà serà seguir agafant el metro cada dia per anar a treballar, cada hora que passa més esgotada psicològicament; quan un metge d’urgències domiciliàries senti que la seva parella, de qui està bojament enamorat, no li correspon, la deixarà sense esperar res més que un “gràcies per tot” com a resposta. No hi ha rebel·lió possible ni forces per intentar-ho. I malgrat tot, tots dos mantindran l’esperança de què les seves vides puguin canviar. És una esperança que no té cap raó de ser, especialment en una capital com París, saturada per un tipus de solitud urbana que la ciutat ha estat perfeccionant durant vora dos segles.

I han de ser també els francesos els més indicats per plasmar aquests temps mancats de justícia i de sentit. Perquè encara que ells, com la resta del món, s’hagin vist obligats a enterrar els seus sentiments per a sobreviure dins una societat cada vegada més desnaturalitzada, encara són capaços de descriure magistralment aquests sentiments.
Les hores soterrades és el relat d’un dia però també d’un moment i d’una trajectòria. Els seus protagonistes són tan representatius d’aquest moment històric de crisi i de conflictes irresolubles que espanta.