Títol: Tenim un nom
Autor: Vicenç Villatoro
Editorial: Planeta
Col·lecció: Ramon Llull
Pàgines: 344
ISBN: 978-84-9708-209-9
PVP: 20,00€
Premi Ramon Llull 2010
He llegit aquesta novel·la, Tenim un nom de Vicenç Villatoro, animat pel comentari que va fer la Marta (vegeu Tenim…) i he de dir que no m’ha decebut, que ha estat com m’esperava, de les lectures que m’agraden.
A Tenim un nom he trobat una novel·la plena de reflexions, dubtes, records, remordiments, retrets, sentiments de culpabilitat i d’esperança, amb un argument on el present, la final de la Champions League entre l’Arsenal i el Barça a París, serveix d’enllaç entre el passat i el futur dels personatges. Un passat de fugides on en Jaume necessitava canviar de vida tot i que comportés abandonar els fills i un futur de retrobaments on vol recuperar-los, començant per l’Albert, el fill petit.
Durant la lectura he tingut un sentiment d’empatia, de comprensió cap als dos, pare i fill, ja que vas veient que tots dos tenen les seves raons per haver actuat i actuar com ho van fer i com ho fan. Hi ha diàlegs interiors i converses entre ells que emocionen, que arriben a posar la pell de gallina, de veritat. També quan vas veient com va canviant la relació entre ells, les seves actituds i reaccions, molt diferents en el viatge d’anada cap a París de com ho són en el de tornada cap a Barcelona.
Alhora, l’argument de Tenim un nom està format per més històries que ajuden a entendre la principal, com ara les de la Rosa, ex dona d’en Jaume; la Glòria, la filla gran; i la de l’Antoni i la Llúcia, els pares d’en Jaume. Amb la mateixa fórmula de diàlegs interiors i converses, tots ells mostren com van viure i com viuen, què pensaven i què en pensen de la fugida i retorn d’en Jaume, si és el moment, si servirà d’alguna cosa, si serà definitiu, etc.
De totes totes crec que Tenim un nom és una novel·la molt recomanable per a qualsevol edat. Així que, noies i dones del nosaltresllegim.cat, si encara no sabeu quin llibre regalar a la vostra parella el proper dia de Sant Jordi, aquí i ara us proposo aquesta novel·la. Això sí, assegureu-vos de que ell sigui culé. I, entre vosaltres i jo, quan ell l’hagi acabat de llegir no deixeu que l’amagui, agafeu-la vosaltres. D’aquesta manera haureu tingut dos regals, la rosa i el llibre!
Pel que fa a mi, li regalaré Tenim un nom a un amic -bibliotecari també- que coincideix que aquests dies és el seu aniversari i així mataré dos pardals d’un tret. I no sé si arriscar-me amb un altre amic que és perico…
Saps que avui li he explicat al Nil el que n’heu dit tu i la Marta i s’ha apuntat al carro? A més, ahir va veure l’autor per la tele i m’ha dit “és aquell senyor de la barba, oi? doncs me l’apunto també a la llista”!! Si és que l’entusiasme s’encomana!!!
“El senyor de la barba”, què bó! I tant que s’encomana l’entusiasme, segur que “Tenim un nom” acabarà sent un dels llibres més venuts al Sant Jordi, i s’ho mereix. Serà un bon exemple on confluirà bona literatura i èxit de vendes.
Vaig regalar aquest llibre a la meva mare per Sant Jordi. De seguida em va atraure, però al veure que parlava també del Barça em va fer dubtar. A casa meva no som fans del futbol ni molt menys, però sabem que volem que guanyi el Barça. No fa falta dir-nos-ho.Finalment, em vaig atrevir a comprar-lo i fins ara no me l’he llegit.
És un llibre que m’ha costat llegir-lo, l’he trobat força repetitiu… potser és la forma que tenim de pensar interiorment, quan pensem o parlem amb el “nostre interior” també ens repetim força i hi donem voltes sobre el mateix. Aquest tipus de narració és el que m’ha fet més feixuc per avançar el llibre al ritme habitual, però m’agradaria dir-vos que l’argument és molt bo. M’ha agradat i és el que sol passar a la realitat: de vegades no és fàcil demanar perdó o reconèixer que pots haver fet mal als més pròxims i, encara és més díficil, continuar el fil de lligam que el vas aturar fa molt temps.
Bona lectura!