Títol: L’home que es va esfumar
Autor: Maj Sjöwall i Per Wahlöö
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 232
ISBN: 978-84-664-1093-9
PVP: 16€

Ja feia anys que no llegia novel·la policíaca. No vaig deixar de fer-ho pels mateixos motius pels quals havia deixat de llegir best-sellers en general (és a dir, per la carrera de literatura i les recomanacions que s’hi fan; el gènere negre està curiosament ben vist a la facultat de lletres). Senzillament em vaig cansar de trobar-me sempre amb la mateixa estructura enganyosa i sempre el mateix estil. Ara és diferent: Stieg Larsson ha obert el camí i ens ha recordat que cada gènere, igual que cada racó de món, està ple de possibilitats infinites.

És per això que jo, mandrosa de mena, incapaç de donar segones oportunitats quan em cansa un tema, em sento tan agraïda de que els editors hagin descobert la mina d’or que és la novel·la nòrdica negra i hagin fet possible que torni a tenir les mans un llibre com L’home que es va esfumar.

Aquest és un llibre amb misteri que satisfarà sobradament als amants habituals del gènere, però també és un viatge. Un viatge a Suècia, és clar, i a Budapest, on ha desaparegut l’home que dóna títol a la novel·la de Sjöwall i Wahlöö i que veiem descrit amb una cura geogràfica i gastronòmica que ja voldrien moltes guies. També és, però, un viatge en el temps, als anys 60, de manera que la desaparició, la investigació i tot el que les envolta ens resulta agradablement anacrònica en un món ple de telèfons mòbils, targetes de crèdit i correu electrònic; un món sense telons d’acer i sense conferències telefòniques; així mateix ens sembla curiós i potser fins i tot irònic veure tractar uns traficants d’haixix com si fossin assassins o pedòfils mentre tots els personatges, sense excepció, regularment beuen fins que no s’aguanten drets, fumen fins a quedar-se desesperadament sense tabac (sense deixar de fer-ho en avions, comissaries i demés llocs públics, naturalment) i per res arriben a les mans o són addictes al sexe.

El món canvia però no gaire. Jo segueixo sent bàsicament la mateixa que fa quinze anys devorava totes les novel·les que podia; l’única diferència és que ara, mentre ho faig, em sento una mica culpable per no estar llegint l’horrorós llibre de fonètica i fonologia espanyoles per classe de lingüística. Si és que el que no han aconseguit ni la carrera de ciències ni la feina (dins i fora de casa) ho aconseguirà la carrera de lletres: fer-me avorrir la lectura!