Títol: L’hivern de Frankie Machine
Autor:  Don Winslow
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica [Núm 857 ]
Pàgines: 472
ISBN: 978-84-6641-321-3
PVP: 18.90€

OOOOOH! Que bé que m’ho he passat!!!! Ups, nosaltres, potser no és aquesta la millor manera, la més ortodoxa, d’iniciar un comentari, però és que vull que quedi clar, des de bon principi i per esvair dubtes, que m’ho he passat “de mort”! Deixeu-me abans de comnentar massa que us posi en antecedents de com vaig arribar a L’hivern de Frankie Machine.

Els meus gèneres cinematogràfics preferits són la màfia i la Segona Guerra Mundial. En literatura no em passa el mateix, perquè m’estimo més gèneres més intimistes i la poesia, però quan vaig veure que Columna publicava una novetat que feia olor de vendetta em va venir molt de gust llegir-me-la. I a fe de Déu que no em vaig equivocar!

És aquesta la història d’un home normal, en Frank Machianno, que viu una vida una mica monòtona a San Diego, atapeïda d’obligacions professionals entre la venda d’esquers de pesca, una bugaderia, una immobiliària i la distribució de peix a restaurants. A més, té una exdona, una amant i una filla. I un amic de l’ànima amb qui fa surf. I així passen els dies. Fins que la cosa canvia i l’avorrit Frank torna a ser en Frankie Machine, una personalitat que havia deixat enrere i que, a causa de noves vicissituds, recupera: un mafiós implacable i precís com la 22 amb silenciador que l’acompanya.

És una narració ben travada, amb una línia del temps amb molt de ritme que, mentre ens atrapa en el moment present, ens permet conèixer què va passar en els 80 i per què s’ha arribat al punt on els protagonistes són ara… Las Vegas, Los Angeles, Chicago, Nova York, San Diego, un cúmul de negocis tèrbols i famílies disposades a qualsevol cosa per poder.

Si us agraden les dues primeres d’El Padrí i hauríeu pagat perquè la Sofia Coppola morís a la primera escena de la tercera, si heu vist Casino més de tres vegades, si Un dels nostres us sembla una obra d’art i si Scarface sempre us ve bé un divendres al vespre, si després d’Els Soprano ja no heu vist res més de bo… ja ens explicareu com us va amb en Frankie… “Ja és ben bé una feinada, ser ell”.