Títol: La primera pràctica
Autor: Albert Villaró
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 296
ISBN: 978846641176
PVP: 20 €

L’Anna ja l’ha comentat més amunt (vegeu Què és…), de manera que poc em queda per explicar de La primera pràctica, de l’Albert Villaró, en relació a la història.
Però sí que puc dir que de les dues històries que planteja a mi la que més m’agrada i la que trobo més interessant és l’antiga, la de l’ocupació constant de les muntanyes del nostre país.
Cada dia m’agrada més la història, sobretot la història petita que ens explica la història gran: la història de les persones que amb les seves accions (o amb les seves inaccions) permet que hi hagi els grans fets: les guerres, les batalles, els canvis de rei o de papa…
A La primera pràctica es parla de les històries de la Història. De les històries de present i de passat que segur que construiran la Història. En aquest cas es fa a través de la música, de la passió per la música que fa que molta gent somiï, pregui, visqui i, algun fins i tot, mori, per aquesta música.
Música antiga tocada a l’actualitat per en Roger, la Caroline, en Logan, l’Hugo i un seguit de professors que, a més, són mestres. Mestres de música i de vida.
Música antiga composta en el passat, per compatriotes i que reneix i es redescobreix per l’esforç dels joves músics i pel talent dels mestres.
I la va compondre un músic que és de la terra, que va innovar, que va créixer, també, a través de la música.
I tot i això, a mi, particularment, em va agradar més Blau de Prússia (vegeu Blau de…), que ja vaig comentar fa un temps.
Però això no treu que no haguem de gaudir de la música religiosa i, sobretot, de la nova novel·la d’en Villaró.