Títol: La pell de brau
Autor: Salvador Espriu
Editorial: Columna
Col·lecció: L’Arquer
Pàgines: 160
ISBN: 978-84-664-1265-0
Preu: 18.50 €
Fa uns quants dies el Cèsar ens va comentar La pell de brau (vegeu La pell…) i trobo que va explicar molt bé el conjunt d’aquesta edició comentada. A mi m’agradaria, doncs, donar-vos-en un altre punt de vista i aprofitar per posar en comú (ep, si pot ser!) què és per a nosaltres la literatura.
Al llarg de la carrera em vaig fer un tip de fer “comentaris de text”. Si no heu patit mai aquest suplici, us el resumeixo:
- estudies vida i miracles de l’autor
- veus com evoluciona la seva obra artística en aquest context
- t’ho fas venir bé per combinar pinzellades dels punts 1 i 2 i entaforar-los mentre parles del text que t’ha tocat
Així, amb La pell de brau, quedaves molt bé quan parlaves de la visió d’Espanya i les metàfores que hi al·ludien.
Ara bé, jo sempre havia pensat que la literatura pot ser una altra cosa. Que tota aquesta dissecció, aquesta anàlisi bisturí en mà, no ha d’amagar l’emoció de les pròpies sensacions que, és, des del meu modest punt de vista, allò que fa de la literatura una activitat artística, que transcendeix i ens punxa el cor encara que no tinguis ni la més remota idea de qui va ser o què més va escriure l’Espriu. A mi m’agrada La pell de brau per moltes coses, però també perquè hi diu
Perquè el gran nombre
après i ordenat de les paraules
es perd lentament en el silenci,
ara volem escriure
tan sols aquest teu nom.
I , mireu, no hi té res a veure, amb l’encaix a Espanya, ni amb la trajectòria literària de l’Espriu, ni amb res que s’hi assembli, però a mi em fa pensar que va ser molt bonic, el dia que vam decidir com es diria la nostra filla…
Què en penseu, nosaltres? Podem gaudir de la literatura de manera descontextualitzada o només la podem assaborir amb plenitud si n’hem fet primer una anàlisi, diguem-ne, intel·lectual? Animeu-vos, animeu-vos a contestar mentre jo, permeteu-m’ho, vaig a fer unes pregàries perquè la meva antiga professora de Literatura comparada no sigui “nosaltres“!
I tant, Montse, que podem gaudir de la literatura d’una manera descontextualitzada. De fet, la majoria de les ocasions que llegim un llibre per primera vegada no sabem res de l’autor, de la resta de la seva obra, de l’època històrica en la que va viure, etc. És més, crec que la lectura descontextualitzada, o si m’ho permets, la lectura “verge” és més literària i personal perquè el lector no té cap tipus d’informació ni condicionants externs. Abans parlaves de la teva etapa d’estudiant. Jo me’n recordo, a l’institut, tenir discrepàncies amb la meva professora de literatura perquè el que a mi m’havia transmès un poema o un fragment d’una novel·la no sempre coincidia amb lo que ella deia que havia volgut transmetre l’autor. Crec que és bó que cada lector faci lectures diferents d’un mateix text. Bé, per acabar dir que una de les principals raons per la que m’agrada tant la literatura és perquè dos i dos no sempre tenen que ser quatre!
Cèsar, t’ha passat mai arribar a canviar la teva opinió sobre un llibre quan n’has conegut els fonaments, digem-ne, literaris?
Montse, no entenc gaire això dels fonaments literaris. A què et refereixes, a això que comentava de no coincidir amb les intencions de l’autor? Si et refereixes a això, dir que no penso que es tracti de canviar d’opinió -ja que considero que l’opinió de cada lector és vàlida al tractar-se la lectura d’una activitat individual i subjectiva-. El que sí que crec que facilita el fet de tenir informació sobre l’obra posterior a la seva lectura és a ampliar la visió que tenia de l’obra i a obrir-la a altres punts de vista i identificar detalls que pot ser a mi se m’havien escapat.
Bé, Montse, no sé si et referies a això. Aquestes converses interactives se’m fan una mica extranyes, prefereixo fer-les prenent un café.
Jeje, Cèsar, potser sí que tens raó que amb un cafè fa de més bon dir… però aquí té la gràcia que tothom hi pot ficar cullerada
De fet, animo tots els “nosaltres” que en tinguin ganes a fer-ho! I, no cal dir, a tu a portar la maquineta de la Nespresso per fer-ne un darrera de l’altre!!
Jo volia dir que, per exemple amb el Lorca, quan el vaig treballar més, hi va haver molts poemes que mai no vaig tornar a veure amb els mateixos ulls.
Bé, espero un “arpeggio bloggero” o presencial sempre que vulguis!!
Jo també soc del parer que un pot gaudir perfectament de la literatura sense saber res de l’autor, del context en el que es va escriure, etc. I també, com ja dieu, un aprofundiment de l’obra o autor acabats de llegir et pot fer obrir els ulls a detalls que potser se t’havien escapat. Per dir-ho en poques paraules, potser es podria parlar del gaudi emocional de la lectura “verge” i del gaudi intel·lectual quan l’obra passa a formar part d’un context més ampli que no pas la simple lectura de les seves pàgines.
I el que a mi em passa és una mica la cosa contraria: no llegir autors o obres que per circumstàncies alienes a la literatura “no em cauen bé”. Per exemple, no tinc massa interés en llegir res de Sartre, o dels anomenats autors mediàtics o llibres d’autoajuda. I probablement m’estigui perdent algunes bones obres, però tot i així, hi poso una barrera.
Pere, a mi també m’ha passat agafar mania a determinats autors i després, en general per qüestions de feina, llegir-los i pensar “que no estamos tan mal”! Tot i que admeto que de vegades he pensat “mal no, fatal!”
Em sembla que estem d’acord en això últim que planteja en Pere. Jo també hi poso barrera en segons quins llibres sent conscient de que em perdo conèixer certs autors i estils narratius. Però tot lector té unes inquietuds, unes preferències i hi ha tant per llegir que, lògicament, acabem fent una tria.