Autor: Atiq Rahimi
Títol: La pedra de paciència
Editorial: Empúries
Col·lecció: Narrativa
Pàgines: 144
ISBN: 978-84-9787-423-6
Preu: 14.95 euros
Durant quatre anys, a la biblioteca on treballava abans, una de les feines que tenia era la de comprar novel·les. Aquest fet em va ajudar a conèixer un munt de títols, autors i literatures que desconeixia. I una d’aquestes literatures va ser l’àrab, que té unes característiques molt definides, on es mostra d’una manera molt sensual i realista alhora la cultura i costums tan marcats d’aquestes societats. Un d’aquests títols és La pedra de paciència, de l’escriptor afganès Atiq Rahimi, guanyadora del prestigiós Premi Goncourt 2008.
La lectura d’aquesta novel·la ensenya i commou al lector –puc donar-ne fe-, ja que l’argument és un reflex de la realitat diària que pateixen les dones àrabs que viuen en països en guerra permanent. A les notícies sempre veiem la part mediàtica dels conflictes, els grans bombardeigs i els edificis devastats. Però no ens aproximen a l’angoixa, a la tensió, al sentiment de les persones innocents que hi viuen. I molt menys el de les dones, que no només pateixen la guerra sinó també la discriminació social i familiar, en una societat a on la religió té una posició preponderant i condiciona molt el comportament.
A La pedra de paciència una dona vetlla el seu marit ferit a la guerra i l’utilitza com a sangué sabur, per a abocar-hi les seves lamentacions. A mesura que passen els dies la dona es va encoratjant i li retreu la vida que li ha donat, com d’ignorada i maltractada s’ha sentit. Sincerament conforme avança la narració, gairebé com si fos un monòleg, anireu descobrint les llastimoses situacions i penúries de les dones àrabs: com arriben al matrimoni, les relacions paterno-filials i amb la família del marit, els tabús socials i els religiosos. Trobo molt interessant la seva lectura. A més, té un final que no us esperareu…
Us deixem amb una entrevista a Atiq Rahimi.
Aquí teniu una tertúlia interessant sobre La pedra de paciència.
Cèsar, quan he llegit el teu comentari m’has fet pensar en el Miguel Delibes de Cinco horas con Mario, quan ens presenta una Carmen que no para de fer-li retrets al marit, ja cadàver i sense dret a rèpilica… Això d’abocar les misèries davant d’un mort, catatònic o similar potser és un tema literari que a mi se m’havia passat per alt fins ara. Hi haurem de pensar! Bé, haurem no, hauré!, perquè segur que molts “nosaltres” ja hi heu reflexionat…
A mi sí que em sembla un tema literari molt interessant, ja que mostra la psicologia del personatge només amb monòlegs, sense grans descripcions ni circumlocucions. Particularment m’agraden molt aquest tipus de novel·les. He llegit alguna més d’aquest perfil com Fuga i Yume que properament comentaré i que us recomano la seva lectura.
Les esperem, les esperem!!!!