Títol: Esperadme en el cielo
Autora: Maruja Torres
Editorial: Destino | Premi Nadal 2009
Col·lecció: Áncora y Delfín
Pàgines: 192
ISBN: 978-84-233-4131-3
Fa tot just un parell de setmanes vaig agafar amb ganes el Nadal 2009, Esperadme en el cielo, de la Maruja Torres. Coneixia els textos de l’autora pels articles al diari i, darrerament, pel seu blog, que segueixo amb interès des que va publicar-lo, ara bé, admeto que mai no n’havia llegit una novel·la. Potser per això, la lectura d’aquestes no arriba a dues-centes pàgines em va atreure: si eren tan entretingudes com els textos curts de la Maruja, segur que m’ho passaria bé! La sorpresa va ser que no m’ho vaig passar bé, no… m’ho vaig passar molt bé!
Es tracta d’un relat esbojarrat en què la Maruja Torres puja al Més Enllà i, acompanyada dels seus amics Terenci Moix i Manolo Vázquez Montalbán (junt amb els seus gossos), recrea a l’Eternitat el Barri on tots tres van créixer i que, segons l’autora diu “nunca expulsamos de nosotros”. Aquesta és només l’excusa d’un argument oníric, on se succeeixen escenes decorades amb tot luxe de detalls (majoritàriament extrets del cine) durant les quals els tres comenten passatges de les seves vides i, alhora, lluiten perquè la Maruja no acabi “muerta-muerta” i pugui tornar a baixar a la terra.
Explicat així sembla que aquesta novel·la no hagi de passar d’una mena de relat menor de l’autora, però hi ha molt més. Crec que no és massa agosarat imaginar que l’autora va aprofitar la porta que li ofereix la literatura per mirar enrere en la seva vida i elaborar una mena de d’autobiografia parcial, en un moment de profunda pena per l’absència dels dos amics que van morir el mateix any.
Emmig de paràgrafs coloristes i sumptuosos s’hi amaguen reflexions colpidores sobre la mort, l’amistat, la buidor que deixen les absències… i els records. El tema ve de lluny i ha donat per a molt. En Jorge Manrique deia allò de “que aunque la vida perdió dejónos harto consuelo su memoria”; a Eva Luna (novel·la de què parlàvem en un comentari fa uns dies), la Isabel Allende fa que la mare li digui a la filla “la gente sólo se muere cuando la olvidan. Si puedes recordarme siempre estaré contigo”… Però tal com el desgrana la Maruja Torres pren tota una nova dimensió: una proximitat gairebé visual, com si miressis una pel·li d’aquelles que quan t’aixeques de la butaca estàs una llarga estona recreant els diàl·legs; una possibilitat de reconciliar-se amb aquests records perquè el dolor sigui suportable.
Em vaig acabar la novel·la al cotxe, de camí cap al sud, i el meu marit, que conduia, em va preguntar “què tal?”. Jo, eixugant-me els ulls li vaig dir “una anada d’olla… tan bonica!”.
