Sí, estimadíssims nosaltres, enguany he estat tan capficada amb aquest espai que encara no he decidit quins llibres compararé als homes de la meva vida!! Ostres, ara se m’ha escapat un plural que pot portar raons… No és que jo practiqui la poligàmia, no, però és que la cosa és complicada.

Comences amb el marit. Aquí m’ho he de treballar, perquè n’hi ha un de part meva i un de part de la nostra filla. Com que li agrada molt Dickens, enguany gairebé segur que li cau Nuestro amigo común, que acaba de publicar Mondadori amb una traducció de Damián Alou Ramis. Però també crec que li embolicarem un Maletes perdudes, perquè totes les crítiques que he llegit són molt favorables i quan vaig parlar amb la Laura (vegeu Maletes perdudes o la importància…) em va dir que aquest Puntí no ens el podíem perdre!

Tot seguit ve el pare, perquè ell no falla mai amb la rosa (més li val!!!). Mon pare és una persona a qui costa enganxar a la lectura. Jo el definiria com un lector febril: comença una novel·la i és capaç de ventilar-se-la en una setmana i després estar-se mig any sense obrir un llibre. L’he sondejat per si li venia de gust un llibre d’aquests de polítics (tot un gènere, diria jo) i m’ha dit que n’està tip, dels polítics, o sigui que… ara no toca! Em fa l’efecte que L’illa de l’última veritat serà l’escollit, en part perquè només té 144 pàgines i em penso que això l’ajudarà a continuar amb l’hàbit lector quan s’acabi El llegat de Judes que el té anganxadíssim-ja el porta per la meitat!! tot un èxit!!!.

No em puc deixar el sogre, que després de 14 anys de matrimoni m’ha regalat moooltes roses també! Com que darrerament està perdent una mica de vista, em decantaré per un títol de Lectura Plus, que els va descobrir no fa massa i els troba d’allò més “confortables”. Em sembla que han publicat L’auca del Senyor Esteve, i com que fa poc la va anar a veure al teatre i va sortir-ne encantat, miraré de trobar-l’hi.

Però, ben mirat… i jo què?? Demà us ho explico, perquè ara com ara em veig incapaç de prendre una decisió i mantenir-la. Sant Jordi és com un dia de Reis però millor, perquè tu tries a peu de carrer, ebri d’olor de roses i de llibres pertot!

No voldria acabar aquest comentari sense una breu nota per al director de la meva oficina de La Caixa: Benvolgut Sr. Josep, no pateixi; sortiré amb els diners comptats i, aquest any sí, tot seran edicions de butxaca 🙂