La novel·la està escrita en rigorosa primera persona. Tan rigorosa que l’he rellegit i no he sabut trobar el nom de la protagonista-narradora enlloc.

Comença quan la protagonista, amb uns 17 anys d’edat, acaba els estudis a un institut de Vic. Ha tret notes brillants als estudis i s’ha fet una mica famosa perquè ha tret una de les millors notes a la Selectivitat i un periodista es va fixar en els cognoms i la va entrevistar, després n’hi va haver d’altres que també ho van fer i al final la Televisió i tot. És, doncs, “la noia marroquina del nou i mig de la Selectivitat”. Ella no en fa gaire cabal, ja que no li costa gens aprendre: té el cap lleuger, que és la traducció aproximada d’espavilat en la llengua de la mare.

Llegeix apassionadament des de Nietzsche i Fromm fins a Montserrat Roig, Joyce, Marçal, Rodoreda i Pla, i té llargues converses sobre aquests temes amb un company de l’Institut, que anomena A i prou, per qui sent un cert enamorament adolescent, tot i que acabarà descobrint que no serà capaç de “deslliurar-la del drac”.

Després d’un moment crític s’adona que no és capaç de trencar amb la seva mare i el seu món de marroquina rifenya analfabeta, que fa servir una llengua que és “del tot aliena al paper, que es transmet per l’aire sense deixar rastres de cap mena”.

Decideix, per amor a la mare, seguir el camí que ella, i tota la comunitat, esperen d’una dona com cal. Abandona la lectura, els estudis, busca feina i es disposa a casar-se amb l’home que des de petita li ha estat destinat: el seu cosí El Driss, vint anys més gran, no pas un vell. D’aquesta manera farà feliç la mare que viu pendent de la consideració que en tinguin al poble, el cosí podrà tenir papers mitjançant el reagrupament familiar i la mare quedarà alliberada de la responsabilitat de pujar la noia: ara la responsabilitat recaurà en el marit.

Intenta convertir-se en analfabeta però no se’n surt. I la llengua per ella és una cosa omnipresent. Sempre parla de la llengua de la mare i la llengua d’aquí que és en la que ella pensa, escriu i parla perfectament, amb el deix de la Plana ben perceptible. I constantment fa observacions de com es diuen les coses, els objectes, els menjars, els girs, buscant-ne les equivalències sovint per aproximació. No una ni dues; no les he comptat però segur que sobrepassen de molt el centenar.

No continuaré amb l’argument. No vull fer allò d’aixafar la guitarra, traducció poc afortunada del mot “spoiler”.

Jo crec que el llibre es pot definir de diverses maneres. En primer lloc la dona, les dones, ocupen gairebé tot l’espai. La dona marroquina, però també -i molt- la dona genèricament. Tot llegint el llibre anem descobrint que les formes d’organització social radicalment masclistes dels marroquins -quan viuen aquí i quan continuen al poble- no fa tant les teníem ben a la vora.

La nostra protagonista cita Maria Mercè Marçal i diu que ella també “pot agrair a l’atzar haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida”. I ella creu que ha d’afegir un quart do. No l’explicita però no cal: òbviament es refereix a formar part d’un col·lectiu estrany en llengua, tradicions, vestits, religió…

Del món dels homes marroquins immigrats, “dels cabells arrissats i bigotis” que diu ella, en parla poc i en surt ben mal parat. I els homes, al poble, no gaire millor.

Naturalment el llibre se’l pot definir com un inestimable testimoni d’una realitat, la comunitat marroquina (concretament rifenya) vivint en una ciutat petita on ningú no es considera racista (a la novel·la no hi surten energúmens) però amb més barreres i subtils humiliacions de les que sembla: els episodis de la recerca de pis, la ETT o el Primer Fòrum Intercultural, al qual la convoquen perquè parli sobre els problemes dels marroquins i on acaba veient que es tracta dels problemes que provoquen els marroquins.

A mi, que no sóc dona, m’ha interessat moltíssim. Haig de reconèixer que compartir la passió per les paraules m’ha provocat una altíssima empatia. I el tema de la cosificació de la dona en gairebé totes les cultures i nivells socials, també.

Si tot això creieu que és del vostre interès llegiu i recomaneu aquest llibre. Jo ho estic fent.

Títol: La filla estrangera
Autor: Najat El Hachmi
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Premi Sant Joan 2015
Pàgines: 216
ISBN: 978-84-297-7468-9
Preu: 20,50€